Avui estava pensant sobre el tema i no ho acabo d'entendre.
Ho entenc per a la gent que ho fa per les seves conviccions religioses, però tret d'aquest cas no.
Si tu estimes la teva parella i voleu viure junts per ara i, en principi, per a sempre, per qué hi ha la necessitat d'oficialitzar aquest vincle? La parella, els dos, són els únics a qui compet el funcionament i la durada de la relació de parella. La resta de la societat no n'ha de fer res.
Què en penseu del tema?
Adeu, V.
11 comentaris:
N. de l'A.: Si un dia la meva xicota, quan en tingui, em diu de casar-nos després d'un temps de convivència, podria ser que accedeixi, però només serà per a fer-la contenta.
N. de l'A.: El següent post serà el nombre dos-cents d'aquest blog.
La unio matrimonial pot implicar avantatges fiscals, o pot ser tambe un motiu per a poder adoptar canalla. Per altra part sempre queda be dir allo de "volem compartir la nostra felicitat", "volem fer-vos particeps del nostre compromis", pero s'ha de dir que tot i ser extremadament cars, els casaments solen sortir MOLT rendibles a la parella que el celebra. Sigui una cosa o una altra, quan arriba una carta convidant-te a un casament la solem mirar pitjor que si haguessim rebut una multa. Per alguna cosa sera.... reflexionem-hi....
Un exemple/motiu: la meva empresa em paga una assegurança mèdica privada. Com a assegurat tinc la possibilitat de posar beneficiaris dins de la meva pòlissa: pares i fills tal qual, però parelles (bé, parella, que només en tinc una) si i només si estem casats. Ni parelles de fet, ni arrejuntaos ni res, casats. Així doncs, pots trobar innecessari casar-te, però sabent que si no ho fas pots estar perdent certs beneficis. Tu decideixes quin és el teu preu.
Molt bé: benefics econòmics i/o de serveis.
Més motius?
La darrera frase del post del Xavier és fantàstica, i ben clara.
Salut, V.
Doncs jo tinc un altre motiu que no sabria a quina categoria incloure. Darrerament he fet mil entrevistes de feina i, en ocasions (malauradament), em pregunten si estic casada... Ostres, em trobo en la situació rara d'haver de fotre un rotllo. Motiu: doncs no, no estic casada però com si ho estigués. Aleshores arribo a casa i li dic a la meva parella (que un dia us la presentaré): "escolta, ens hauriem de casar per un motiu pràctic, no creus?". La meva parella em mira amb cara de circumstàncies, fem 4 números i decidim amortitzar hipoteca en lloc de liar-la d'aquesta manera.
La pregunta de si estàs casada o tens parella és, habitualment, perque qui contracta vol saber si en un futur causaràs baixa per maternitat. I si la resposta és sí, ja et dic jo que no punts a favor.
D'entre els motius que s'han dit, ningú no ha dit l'amor. Curiós, oi?
Bé, si parlo del exemple del meu germà... la primera vegada es va casar per amor, la segona perquè no havia perdut l'esperança, la tercera per diners...
Personalment crec que és una reafirmació del compromís amb una persona, que d'altra banda no ha de perquè ser necessari, ja que el compromís s'ha de reafirmar dia a dia... però no deixa de ser bonic fer-ho també d'aquesta manera.
No sé, avui en dia dir que et vols casar sembla tabú, no queda "guai", sembla més progre dir que no, que jo passo de casar-me, que si em caso serà per temes fiscals...
Jo la veritat és que si em caso no serà perquè penso sols en la butxaca, sinó que de ben segur també pensaré amb el cor. El que també tinc clar que no és quelcom que consideri necessari per demostrar-li res a l'altra persona.
Diuen que un home es pot casar de tres maneres, per l'església, pel civil o per imbecil... Jo si alguna vegada faig el pas, espero que sigui pel civil.
Sí Víctor, la pregunta de si estic casada a les entrevistes té la finalitat que tu has destacat. D'altra banda, em sembla d'imbècils fer-la. Quan em pregunten: "i què, fills? teniu ganes?" (tot fent una cara de falsa complicitat com si vulguéssin ser padrins de la criatura). Què collons esperen que contesti: "sí miri, em moro de ganes de tenir un fill perquè ja tinc 28 tacos i estimo la meva parella. Estic destijant signar el contracte per posar-me mans a la feina." El que dic és: "ui, no, tots 2 estem molt liats ara..." I afegeixo un somriure fals.
Jo em vull casar. Quedi guai o no: em vull casar. Perquè sobretot és muntar una festa amb la gent que estimes. Ara bé: m'esperaré a guanyar el triple del que guanyo actualment... :)
Jo si que tinc un motiu pel qual em casaria. Si visqués amb una noia i algun dia tinguéssim un nen, llavor ssi que em casaria, doncs els nens tenen més protecció (parlo d'allò conegut com a estat del benestar) si llurs (toma ja!!!!) pares estan casats.
Del tema de si casar-se és o no guai jo penso que no és que estigui de moda dir que no em caso. El que passa és que nosaltres som de les generacions nascudes després del Franco. Llavors, la generació dels nostres pares s'havia de casar per ous, i vulguis que no aquest pensament trasmetia als fills (com aquell de que si tens una carrera no t'hauràs de preocupar de res), fins que aquests (nosaltres) es van adonar que no calia fer-ho, i encara menys per l'esglesia.
I pel tema festa... tinc un amic que després de viure 5 anys amb la xicota, i 7 de relació, es va casar i no han arribat als dos anys de matrimoni, i es van casar perque ella volia fer una gran festa. Crec que complicar-se la vida per a fer una festa no és bona idea. Si vols fer la festa per a celebrar que estàs amb la persona que t'estimes i estar envoltada de les temes amistats està molt bé, però "complicar-ho" amb un matrimoni potser ja no és tan bona idea.
Visca els nuvis!!!, V.
Aquests casos no els entenc. Entenc que parelles que portin 7 anys sortir, sense haver viscut juntes, dp de casar-se i compartir el dia a dia, vegin que l'han liat. Ara bé, dp de 5 anys de viure junts... jolines... què tenen les bodes que ho espatllen?
El pes del compromís és massa feixuc per molts...
Sembla que aquesta oficialitat de la parella els acabi ofegant.
Publica un comentari a l'entrada