LA MARE QUE ELS VA PARIR!!!
dimarts, de juny 30, 2009
divendres, de juny 12, 2009
dijous, de maig 21, 2009
Patriotisme i dignitat.
Fa unes setmanes que en Joan Carretero va marxar d'ERC, fart del que veia. En Ridao i companyia ens han decebut a molts, i crec que el pas que ha fet en Carretero era necessari. Us deixo un escrit publicat fa uns dies per ell al diari Avui.
Salut i república!
A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!
Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...
Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.
A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.
El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.
L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.
El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.
Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.
Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.
El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
Salut i república!
A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!
Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...
Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.
A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.
El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.
L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.
El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.
Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.
Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.
El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
diumenge, d’abril 26, 2009
És que jo dic les coses com les penso.
"És que jo dic les coses com les penso". Moltes vegades la gent que diu aquesta frase creu que automàticament ens ha d'agradar el que pensa ja que és molt sincera i ens ho diu tal qual ho pensa, sense ser falsa ni hipòcrita.
Que ho facin així és d'agraïr, ja que sabem el que pensen i molt sovint ens ajuden a descobrir abans del que seria normal que són uns autèntics gilipolles.
Dragonforce i punt, V.
divendres, d’abril 17, 2009
enamorats.
Crec que tots els homes ens hem enamorat algun cop perdúdament durant deu minuts d'alguna dependenta d'alguna botiga.
En el meu cas em vaig enamorar perdúdament durant deu minuts de la recepcionista del centre de la U.O.C. a Drassanes, Barcelona.
--
Manel - Ceràmiques Guzman
No esperava una noia tan bonica, darrere d’aquest taulell.
El teu estil em fascina, on has estat tot aquest temps?
I aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel
i per passar-te revista dels talons fins als cabells.
I no t’espantis però ara voldria dir-te que ho ets tot per mi, que jo puc ser tot teu.
Vull sentir-te explicar la teva vida, el teus somnis i els teus grans secrets.
I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures.
I emboliques el paquet, i les teves mans expertes l’adornen amb un llacet.
I congelo el moment quan les nostres mans es creuen a l’intercanviar el bitllet.
Però, els teus ulls estan nerviosos, has d’atendre altres clients.
Però, si dubtes, podries atrevir-te a sortir amb mi a fer un cigarret.
Per si penses que podria servir-te, jo m’esperaré per aquí encara algun temps.
Lailailaialia...
--
dimarts, de març 10, 2009
dilluns, de març 02, 2009
diumenge, de març 01, 2009
divendres, de febrer 20, 2009
S'ha de ser gilipolles...
... per a fer així les coses. I el pitjor és que segurament algú haurà prés mal.
Pd: Aquest video pot posar els pèls de punta.
Pd: Aquest video pot posar els pèls de punta.
dijous, de gener 29, 2009
dimarts, de gener 27, 2009
El blogger definitiu.
Josep Pla i Casadevall
Palafrugell 1897 - Llofriu 1981
Cada matí en pujar al tren llegeixo els blogs que tinc seleccionats al meu telèfon. N'hi ha de personals, de ciència, de tecnologia, de noticies... i quan acabo de llegir-los em guardo el telèfon i em poso a llegir el blog, en forma de llibre, del millor blogger que he trobat mai, en Josep Pla i Casadevall (1897-1981).
Els dietaris d'aquest escriptor són els millors blogs que he llegit mai, però com a tal no és recomenable llegir gaires posts seguits, amb un parell al dia es poden digerir millor i gaudir de la riquesa del seu llenguatge, les seves descripcions i les seves afirmacions tan properes en el temps.
divendres, de gener 23, 2009
dimecres, de desembre 24, 2008
dijous, de desembre 18, 2008
És vergonyós
Aquest matí he enviat un mail al meu confident secret sobre temes polítics, que romandrà en l'anonimat sota les sigles E.Q. i Serrano, parlant del fet que just en tornar en Josep 'Cabories' Montilla de viatge del Japó amb el propòsit de que les empreses japoneses instal·lades a Catalunya no acomiadessin treballadors l'empresa Sony anuncii que acomiadarà 275 treballadors.
E.Q. i Serrano m'ha fet arribar aquesta informació que desconeixia:
" Mira, hi ha per llogar.-hi cadires amb aquest govern. Sols dir-te que el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, que també va viatjar al Japó va dir que de les multinacionals instal·lades a Catalunya, les que tenen més risc són "les que no disposen d'un departament d'investigació i desenvolupament (R+D), com és el cas de Sony".
Aquest senyor hauria de saber que la planta de Viladecavalls té un departament de R+D com una casa de pagès. Si va dir aquesta bajanada davant dels dirigents japonesos no m'extranya que hagin fotut fora tanta gent. Deuen pensar: "bah, aquests no tenen ni puta idea del que tenim allà, o sigui que a prendre pel cul".
És vergonyós. "
Aquest senyor hauria de saber que la planta de Viladecavalls té un departament de R+D com una casa de pagès. Si va dir aquesta bajanada davant dels dirigents japonesos no m'extranya que hagin fotut fora tanta gent. Deuen pensar: "bah, aquests no tenen ni puta idea del que tenim allà, o sigui que a prendre pel cul".
És vergonyós. "
Doncs sí, és vergonyós, igual de vergonyós que és que el conseller Saura obligui als mossos a acudir als seus actes polítics.
No sé on anirem a parar amb aquesta gent.
dilluns, de desembre 15, 2008
P.S.C.
El P.S.C. votarà que sí als pressupostos de l'Estat el qual ens boicoteja l'Estatut. Desgraciats!!! Espero que hi hagi una partida de vaselina i genolleres, ja que ens donaran pél cul durant uns anys més i encara ens haurà d'agradar.
Bück dich, V.
dijous, de desembre 11, 2008
dimecres, de desembre 10, 2008
50€
He venut aquesta foto per 50€!!! Els primers euros que guanyo amb la fotografia!!!
L'he venut a la revista Sportlife. Resulta que al mes de setembre aquesta foto va sortir sense el meu permís a la revista, els vaig enviar un mail per a que m'expliquessin qué havia passat i no em van respondre. Fa pocs dies algú que coneix al director li ho va dir i aquest s'ha posat en contacte amb mi, m'ha demanat disculpes i m'ha ofert 50€ per la foto. He acceptat.
Mira que bé, V.
dilluns, de novembre 24, 2008
Facebook.
Abans que m'ho digueu... sí al seu dia vaig dir que no em faria mai un facebook, que ja tenia prou ciberpresència amb el flickr i no sé quines històries més.
I sí, divendres passat em vaig fer un. La curiositat em va poder, només em va caldre una empenteta queraltoniana i hi vaig caure.
Mea culpa, V.
I sí, divendres passat em vaig fer un. La curiositat em va poder, només em va caldre una empenteta queraltoniana i hi vaig caure.
Mea culpa, V.
dimarts, de novembre 18, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
