Silenci trencat

En Joan va alçar-se, va mirar la sala que s'estenia davant d'ell. La mateixa sala en la que dos anys enrere havia entrat per primera vegada, tot vergonyós, sense saber què i qui es trobaria. Ara ja s'havia acostumat, ja se l'havia fet seva. Cada matí el mateix protocol. Hi entrava, caminava amb cara endormiscada cap al seu lloc, dirigint de tant en tant una lacònica salutació, seia, engegava la maquinota que jeia damunt la taula i es preparava per passar una jornada més allí, sense cap motivació, sense cap il·lusió, tan sols tenint com horitzó l'hora de plegar.
Però aquell dia era diferent, aquell dia alguna cosa es revoltava dins seu i li deia que tot allò s'havia acabat, que ja hi havia ben bé prou.
Seguia alçat, seguia mirant els caparrons que tenia davant seu, tots ells concentrats en tasques rutinàries, com la seva. Semblava que no s'havien assabentat que ell els observava. Però aviat tot canviaria, aviat s'adonarien que aquell era un dia diferent a la resta.
Es va ajupir, i va obrir l'armariet que tenia sota la taula. Allí l'havia guardat. Havia arribat el moment, encara que dintre seu un sentiment de recel i confusió creixia. Però ho havia de fer. Trencaria el silenci d'aquella maleïda sala per sempre. Va mirar a l'interior de l'armariet. Restava esperant-lo... lluent, a punt per ser carregat... Les gotes de suor li lliscaven per l'esquena. Sentia les seves pròpies palpitacions. Però hi havia pensat massa temps com per tirar-se enrere. De sobte va sentir veus. Va alçar el cap i va veure com s'apropava el seu cap. Millor, ell seria el primer en adonar-se de la situació. Tanmateix ell era l'objectiu principal. Va respirar fons... Havia de ser ràpid. Va obrir la bossa que ja havia deixa't estratègicament a terra, va obrir la capseta, va agafar el contingut i el va carregar... Ja estava... Havia arribat el moment.
Ho va treure tot ràpidament de l'armariet... Aleshores la sorpresa es va veure reflectida a la cara del seu cap, que ja es trobava a un parell de metres d'ell. No se'n sabia avenir. Va intentar aturar-lo, però era massa tard. En Joan no va dubtar...

Va pitjar el botó... i va començar a sonar el cd... Prou de silenci...