Quins peachofotos m'han sortit!!!
diumenge, d’octubre 07, 2007
dimarts, d’octubre 02, 2007
Digueu-me racista.
Digueu-me racista, xenòfob, fatxa o el que vulgueu però... ja està bé.
No som a un país laic? No és una escola pública dins un país laic? No és cert que no hi hauria d’haver símbols religiosos a les escoles públiques? Bé, aquest és un cas particular que jo mateix puc posar en dubte, en un brillant exercici d’esquizofrènia, en dir que quan estudiava a la U.A.B. i hi havia monges, amb els seus hàbits i creus ningú, ni jo, s’escandalitzà.
He començat amb el cas de la nena aquesta, però en el fons el que vull dir és que estic fins als ous d’aquesta gent que ve a Catalunya i a més de no fer el més mínim esforç d’integració volen que siguis tu qui faci l’esforç de canviar les teves normes i costums per ells.
I els polítics d’aquest país amb el pànic que tenen que els acusin de racistes o xenòfobs, diuen que si a tot, i si en el futur el català desapareix o Catalunya acaba perdent tot allò que ens fa catalans a ells els la porta fluixa.
Aquest mail és políticament incorrecte, però així són les coses, i tots hem vist o patit casos on han volgut que ens baixéssim els pantalons per que a la dependenta de torn no li sortia d’allà entendre el difícil concepte de “un cafè amb llet”, “nou whoppers”, o “dues barres de quart curtes”.
dijous, de setembre 27, 2007
M'han publicat una foto a un diari.
M'han publicat aquesta foto a la versió digital del diari adn. Quin flipe.
Aquí teniu l'article en qüestió i aquí la foto al meu flickr.
Estic content, Víctor.
dimecres, de setembre 26, 2007
dimarts, de setembre 25, 2007
dilluns, de setembre 24, 2007
Cursa de la Mercè 2007
Hola amiguets. Aquí us deixo algunes de les fotos que vaig fer ahir a la Cursa de la Mercè. Hi ha més al meu flickr. I hi ha algunes més les quals deixaré a la persona interesada la decisió de pujar-les o no, ejem, ejem.
dijous, de setembre 20, 2007
La Flaqueza Del Bolchevique.
Es jodido mantener que lo que hacía Mahler y lo que hace Mick Jagger sean la misma cosa, pero uno se da cuenta de que no se puede decir nada contra ninguno de los dos y la mayor parte de las personas dan en pensar que no tienen gusto y más les vale callarse o repetir lo que diga la tele o la prensa.
Reconozco que he padecido como cualquiera esa mordaza, y que alguna vez he intentado sublevarme mi interlocutor me ha arrojado encima una tonelada de consignas oficiales y casi me he quedado sin argumentos. Digo casi porque siempre había uno, que me guardaba y ahora ya no me importa enseñar: la única música que vale es la que me emociona, y la música que me emociona es la música que a mí me sale de los cojones que me emocione.
(La Flaqueza del Bolchevique. Lorenzo Silva, 1997)
dimecres, de setembre 19, 2007
La Flaqueza Del Bolchevique.
- Rosana
- ¿Qué?
- Verás - titubeé -, a veces uno no hace exactamente lo que le gusta
- Ya.
- Quiero decir que por mucho que uno quiera algo, a veces hay que dejarlo.
- Una lástima.
- Muchas cosas se empiezan como de broma, y mientras dura la broma no pasa nada. El caso es que no se puede estar siempre de broma. Al final las cosas se hacen serias y hay que tener más cuidado.
- Creí que ibas a besarme.
- ¿Cómo?
Rosana se acercó. Se había puesto voluptuosa y me costaba hacerme a verla así.
- Siento reconocer que no vas a ser el primero - dijo, y fue como si envejeciera de golpe veinte años -. Ni en eso ni en lo demás
(La Flaqueza del Bolchevique. Lorenzo Silva, 1997)
Atenció preguntes
Què és el número 565 que apareix en l'encapçalament d'aquest bloc?. I què diu la lletra menuda del mateix encapçalament?. I què volen dir els caràcters que apareixen actualment en el calendari en lloc dels esdeveniments corresponents?.
dimarts, de setembre 18, 2007
Estadística
Falta poc perquè el blog compleixi un anyet... concretament el dia 6 d'octubre.
En aquest temps, i sense comptar comentaris, la publicació de 'posts' ha anat de la següent manera:
1er. Víctor 88
2on. Eduard 44
3er. Xavier 12
4rt. Teresa 10
5è. Núria 3
6è. Enric i Jordi C. 1
És a dir que el Víctor ha publicat el 55% dels posts... Dit d'una altra manera... sense la teva contribució el blog hagués estat un desastre...
Felicitats titu...
En general... quina decepció... :_(
En aquest temps, i sense comptar comentaris, la publicació de 'posts' ha anat de la següent manera:
És a dir que el Víctor ha publicat el 55% dels posts... Dit d'una altra manera... sense la teva contribució el blog hagués estat un desastre...
Felicitats titu...
En general... quina decepció... :_(
dijous, de setembre 13, 2007
dimarts, de setembre 11, 2007
dilluns, de setembre 10, 2007
dimecres, d’agost 22, 2007
Joan Miquel Oliver
Passat dilluns el Jordi i jo vam anar a un concert del Joan Miquel Oliver a la Plaça Rovira durant les festes del barri de Gràcia.Abans d'ell, durant una hora i vint minuts va actuar un grup anomenat Polé Polé. Va ser molt dur.
Després ja va sortir el J.M.O. acompanyat del bateria i el teclista d'Antònia Font.
El concert va ser genial, com s'esperava. Va tocar totes les cançons del seu disc i les dues noves cançons del single que ha tret no fa gaire: Hansel i Gretel i Sa nuvia morta.
Un moment molt bó del concert va ser quan va dir que tenia dues noves cançons i que en tocaria una, perque de no s'enrecordava de com feia l'altra i la que anava a tocar se la sabia "de puta mare". Així que va començar a tocar-la i... es va oblidar de com feia.
En resum, una hora i quart de bona música i diversió.
Així que ja sabeu, pirulins i piruletes, Hansel i Gretel.
divendres, d’agost 17, 2007
L'Escurçó Negre.
Benvolguts amics, ahir estava veient un capítol de l'Escurçó Negre amb el Jordi i vaig sentir una gran frase de l'Escurçó que no puc menys que compartir amb vosaltres.Aquesta frase correspon al darrer capítol de la tercera temporada.
" Un home pot lluitar per un munt de raons: pel seu país, per principis, pels amics, per la llàgrima que cau de la galta d’un infantó rosset. Però jo, en canvi, vendria la meva pròpia mare per un munt de diners, un rellotge de broma i una col·lecció de pornografia... francesa! "
Una altra gran frase d'aquest personatge és: " Estimat enemic: Que Deu t’odii a tu i a tots els teus, que et tornis tot de color carbassa i que et tallin el coll en un moment ben inoportú. "
dimecres, d’agost 15, 2007
Albert
Avui m'ha trucat l'Edu a migdia per a avisar-me que a TV3 estava sortint l'Albert com a concursant al programa Toca el 2.
No he pogut menys que fer algunes fotos per a immortalitzar el moment, aquí us les deixo:
No he pogut menys que fer algunes fotos per a immortalitzar el moment, aquí us les deixo:
L'Albert matxucant la resta de concursants.
L'Albert dominant la situació.
La Tania Sarrias flipant amb l'Albert.
El públic aplaudint l'Albert.
La T.S. renyant a un que havia corregit a l'Albert
La T.S. no es pot creure que l'Albert ho sàpiga tot
T.S. ensenyant la seva dentadura perfecta a l'Albert
"Umm... Albert, fas alguna cosa en acabar la gravació?"
L'Albert dominant la situació.
La Tania Sarrias flipant amb l'Albert.
El públic aplaudint l'Albert.
La T.S. renyant a un que havia corregit a l'Albert
La T.S. no es pot creure que l'Albert ho sàpiga tot
T.S. ensenyant la seva dentadura perfecta a l'Albert
"Umm... Albert, fas alguna cosa en acabar la gravació?"
Malhauradament l'Albert no va guanyar el concurs, doncs al final el van enfrontar a ell solet contra cinc dones i no va poder guanyar en no saber com es diu l'exmarit de Norma Duval i altres coses.
dilluns, d’agost 13, 2007
divendres, d’agost 10, 2007
dijous, d’agost 02, 2007
dimecres, d’agost 01, 2007
dijous, de juliol 26, 2007
Euromillones.
Avui a la web d'un diari he trobat aquest anunci.
Com és que han de fer servir una foto d'una noia maca per a anunciar els Euromillones?
Ens veiem, Víctor.
Com és que han de fer servir una foto d'una noia maca per a anunciar els Euromillones?
Ens veiem, Víctor.
diumenge, de juliol 22, 2007
dimarts, de juliol 17, 2007
Il·lusió (òptica)
Si mireu fixament el punt negre veureu com desapareixen els colors.
Ens veiem, Víctor.
dijous, de juliol 12, 2007
Babeta.
Fa uns anys a un anunci sortia el Messi dient "Leo Messi, recuerden mi nombre".
El recordarem, el recordarem.
El recordarem, el recordarem.
diumenge, de juliol 08, 2007
Prova Picassa
Hola nanos... estic provant de pujar fotos directament des del Picassa...Aviam si surt
divendres, de juny 29, 2007
Garfield surt de casa.
Finalment, marxo de casa.
Des de dimarts passat soc arrendatari d'un pis al carrer Nàpols, a Barcelona.
Espero que el meu company de pis i jo estiguem instal·lats del tot a principis d'agost.
Us diria quí és ell, però potser vol romandre en l'anonimat.
Slaut!, V.
Des de dimarts passat soc arrendatari d'un pis al carrer Nàpols, a Barcelona.
Espero que el meu company de pis i jo estiguem instal·lats del tot a principis d'agost.
Us diria quí és ell, però potser vol romandre en l'anonimat.
Slaut!, V.
dilluns, de juny 25, 2007
Barça.
Hola a tothom.
Creieu vosaltres que al Barça poden jugar al mateix temps Ronaldinho, Eto'o, Henry i Messi? Quatre davanters són molts, no?
Una altra cosa, l'Henry farà aviat trenta anys, no creieu que el Barça s'ha passat fitxant-lo per quatre temporades?
Atent a les vostres respostes, V.
Creieu vosaltres que al Barça poden jugar al mateix temps Ronaldinho, Eto'o, Henry i Messi? Quatre davanters són molts, no?
Una altra cosa, l'Henry farà aviat trenta anys, no creieu que el Barça s'ha passat fitxant-lo per quatre temporades?
Atent a les vostres respostes, V.
1,75€.
En aquest lloc de Vilanova i la Geltrú m'acaben de cobrar 1,75€ per un te de boseta normal i corrent.
Hi ha que jodre's, V.
Hi ha que jodre's, V.
dimecres, de juny 20, 2007
El dret a llegir
Vet aquí un article escrit per Richard Stallman l'any 1997.
Extret de The Road To Tycho, un recull d'articles sobres els antecedents de la Revolució Lunària, publicat a Luna City el 2096.
Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l'ordinador. El de la Lissa s'havia espatllat i, si no n'hi deixaven un, suspendria el projecte semestral. No gosava demanarlo a ningú, tret d’en Dan.
Això va posar en Dan davant d’un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l'ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D'entrada, a banda del risc que t'engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l'escola primària que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.
A més, no hi havia gaires esperances que l'Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l'enxampés. A les classes d'informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava l'Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres.
(Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l'ordinador es connectés a la xarxa, l'Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l'ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.
És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l'ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d'una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegirse els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s'havia hagut d'endeutar per pagar per tots els articles d'investigació que llegia. (El 10% d'aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l'esperança que els seus mateixos articles d'investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).
Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l'estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l'accés als articles. L'any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.
Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l’ASP i de l'Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d'informàtica d’en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d'ells el va denunciar a l'ASP a canvi d'una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.
Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CDROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltarse els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s'havia convertit en llur funció principal. Des d'aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.
Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l'aula d'informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.
També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l'ordinador. I ni l'FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.
En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l'ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n'estava enamorat. Cada vegada que tenia l'oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l'hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n'estava enamorada.
En Dan va resoldre el dilema d'una manera encara més impensable: li va deixar l'ordinador i li va donar la seva contrasenya. D'aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l'Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l'ASP no el descobriria d'una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.
Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s'hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l'ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries.
No importava si amb això s'havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s’estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.
Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se'ls impedia l'accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.
Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.
La Lissa no va denunciar el Dan a l'ASP. La decisió d' ajudar-la va fer que s'acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l'òrbita del llarg braç de l'ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.
Aquest article es va publicar el febrer de 1997 a Communications of the ACM (vol. 40, núm. 2). La "Nota de l'autor" es va actualitzar el 2002. Aquesta versió forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1882114981. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.
Extret de The Road To Tycho, un recull d'articles sobres els antecedents de la Revolució Lunària, publicat a Luna City el 2096.
Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l'ordinador. El de la Lissa s'havia espatllat i, si no n'hi deixaven un, suspendria el projecte semestral. No gosava demanarlo a ningú, tret d’en Dan.
Això va posar en Dan davant d’un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l'ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D'entrada, a banda del risc que t'engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l'escola primària que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.
A més, no hi havia gaires esperances que l'Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l'enxampés. A les classes d'informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava l'Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres.
(Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l'ordinador es connectés a la xarxa, l'Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l'ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.
És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l'ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d'una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegirse els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s'havia hagut d'endeutar per pagar per tots els articles d'investigació que llegia. (El 10% d'aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l'esperança que els seus mateixos articles d'investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).
Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l'estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l'accés als articles. L'any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.
Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l’ASP i de l'Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d'informàtica d’en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d'ells el va denunciar a l'ASP a canvi d'una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.
Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CDROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltarse els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s'havia convertit en llur funció principal. Des d'aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.
Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l'aula d'informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.
També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l'ordinador. I ni l'FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.
En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l'ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n'estava enamorat. Cada vegada que tenia l'oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l'hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n'estava enamorada.
En Dan va resoldre el dilema d'una manera encara més impensable: li va deixar l'ordinador i li va donar la seva contrasenya. D'aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l'Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l'ASP no el descobriria d'una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.
Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s'hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l'ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries.
No importava si amb això s'havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s’estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.
Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se'ls impedia l'accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.
Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.
La Lissa no va denunciar el Dan a l'ASP. La decisió d' ajudar-la va fer que s'acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l'òrbita del llarg braç de l'ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.
Aquest article es va publicar el febrer de 1997 a Communications of the ACM (vol. 40, núm. 2). La "Nota de l'autor" es va actualitzar el 2002. Aquesta versió forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1882114981. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.
dimarts, de juny 19, 2007
dijous, de juny 14, 2007
dimecres, de juny 13, 2007
divendres, de juny 08, 2007
dilluns, de juny 04, 2007
dimecres, de maig 30, 2007
dimarts, de maig 29, 2007
diumenge, de maig 27, 2007
Igor Mitoraj.
Hola a tothom.
Aquest matí he anat a Rambla Catalunya a veure i fotografies les escultures de l'escultor polonés Igor Mitoraj, aquí us deixo algunes de les que he fet.
Ja em direu si us agraden, V.
Aquest matí he anat a Rambla Catalunya a veure i fotografies les escultures de l'escultor polonés Igor Mitoraj, aquí us deixo algunes de les que he fet.
Ja em direu si us agraden, V.
dijous, de maig 24, 2007
dimarts, de maig 22, 2007
El sorprenent cas de Chunosuke Matsuyama
A l'any 1784 una gran tempesta del Pacífic va sorprendre a un vaixell de cercadors de tresors japonesos. Després de lluitar durant gran part de la nit contra la fúria de la naturalesa l'embarcació es va acabar enfonsant i enduent-se amb ella a diversos tripulants. No obstant això, en un cop de sort, o potser mancada d'aquesta, 44 mariners van assolir nedar fins a un illot de coral. Allí durant alguns dies suportarien al poc pietós sol sobre les seves esquenes esperant inútilment fins a morir deshidratats. Molts, embogits per haver begut aigua salada a causa de la desesperació, es llançarien a nedar solament per a morir en el mitjà de l'oceà, uns altres, com és el cas de Chunosuke, qui a més era el capità, romandrien en el coral amb la resta de la seva tripulació. Ja mancat d'esperança i amb les seves últimes forces Chunosuke gravaria la travessia i el sofriment de la seva tripulació en un fragment de fusta, el qual, després d'introduir-lo en una ampolla, llançaria a les aigües amb l'esperança que aquesta algun dia fos duta a la seva família. Desafortunadament l'ampolla mai va arribar a les mans de la seva família i aquesta va romandre durant generacions surant en l'oceà. Un dia de 1935, uns 150 anys més tard que Chunosuke la llancés a les aigües, increïblement l'ampolla arribaria a les costes del mateix poblat on aquest havia nascut.
dilluns, de maig 21, 2007
Tonteries variades
1. Avui he dormit fatal i estic k.o. això em dóna plens poders per a escriure aquest post tan gilipolles.
2. Mireu aquest video. Només fa gracia, una mica només, si teniu el so posat.
2. Mireu aquest video. Només fa gracia, una mica només, si teniu el so posat.
3. He calculat que la capacitat del Gmail creix en 0,387Mb al dia. El dia 10 d'abril a les 08.41h tenia una capacitat de 2.838,545Mb, i el dia 21 de maig a les 08.53h la capacitat era de 2.854,793Mb.
divendres, de maig 18, 2007
dijous, de maig 17, 2007
dimarts, de maig 15, 2007
dissabte, de maig 12, 2007
dimecres, de maig 09, 2007
Serp.
Hola amiguets.
Us poso aquesta foto que vaig fer diumenge passat al CosmoCaixa d'una serp. M'ha agradat molt com m'ha quedat, amb fotochop inclós, i per això la penjo al blog.
Si hi cliqueu la veureu amb més detall, i si cliqueu aquí, encara més.
Ja me diureu si us ha agradat, V.
Us poso aquesta foto que vaig fer diumenge passat al CosmoCaixa d'una serp. M'ha agradat molt com m'ha quedat, amb fotochop inclós, i per això la penjo al blog.
Si hi cliqueu la veureu amb més detall, i si cliqueu aquí, encara més.
Ja me diureu si us ha agradat, V.
diumenge, de maig 06, 2007
Mascota
Us presento el nou habitant de casa meva!! una cotorreta verda de bec gris!!! la va trobar la meva mare, amb una ala trencada....el veterinari li ha envenat...espero que es curi aviat!!
dijous, de maig 03, 2007
Malentès.
Benvolguts amics:
Us explicaré una cosa que em succeí ahir.
Anava jo en cotxe amb un company del despatx cap a una obra. Estàvem sentint la radio i parlaven sobre unes classes de sexualitat que feien a un institut de noseón (ho escric així, llicència de l’escriptor, hi haurà més). Una de les preguntes que feien aquests tendres adolescents era, dos punts cometes: “Es pot fer sexe anal sense preservatiu?”.
Llavors salta el meu company i em diu “Yo lo probé el otro día!!!”, us podeu imaginar que em vaig quedar esmaperdut, corprès, panxaenl’aire, bocabadat i bocaterrosa tot al mateix temps. Durant dos segons, que se’m van fer eterns, em vaig quedar pensant en com és que aquest company compartia amb mi aquests moments de la seva intimitat; dos segons després el meu company va dir “en vez de entrar por la carretera entrar por la autopista”. Tot havia estat un malentès.
Bé, doncs aquesta és la meva història del dia. Us deixo una petita enquesta, a veure si uns animeu i contesteu.
Salut, Víctor.
dimarts, de maig 01, 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
